No vull pagar: algunes acotacions a la victòria judicial

Aquesta tardor hem obtingut les primeres sentències judicials al Jutjat Contenciós Administratiu núm. 1 de Girona revocant sancions de conductors que havien dut a terme actes de desobediència civil negant-se a pagar els peatges de les autopistes amb anterioritat a la reforma legal materialitzada en el tombant d’any passat. Prèviament un Jutjat de València havia estat pioner en aquesta línia, que ha seguit el Jutjat gironí amb l’agenda d’assenyalaments més al dia i que no dubtem que continuaran en cadena totes les sentències, centenars si no milers, que es dictaran en relació a aquesta qüestió.

Les resolucions judicials que ara comencem a tenir a les mans recullen el plantejament jurídic proclamat durant el 2012 relatiu a la falta de cobertura legal de les sancions en aquest àmbit i per tant no ha estat més que una victòria que intuíem que hi seria, tot i els obstacles evidents que ha suposat buscar-se un advocat i en la majoria dels casos fer front a les taxes judicials. Aquesta circumstància ha fet per exemple que en el meu cas hagi assumit defensar judicialment només aquells casos de persones més properes perquè pledejar en tots els que se m’han ofert hauria suposat dedicar-me pràcticament un any laboral a aquest tema, la qual cosa per raons òbvies era insostenible.

Arribats a aquest punt i des de l’anàlisi antirepressiva em sembla important destacar les següents qüestions, que no són més que reflexions d’urgència destinades al debat i a futures accions en línies similars, partint sempre des del màxim respecte cap a les persones represaliades que són les que han fet possible desemmascarar un cop més la indecència del govern en aquesta matèria.

    Primer.- Crec que cal posar de relleu quin ha estat el paper del Servei Català de Trànsit que ha optat per actuar cegament al servei de la patronal de les concessionàries d’autopistes, malgrat l’evidència de la il·legalitat amb què sancionava i malgrat que el més lògic hagués estat que Abertis hagués gestionat la “patata calenta”. Ha estat un clar exemple de pleitesia institucional, d’administració pública al servei de les elits, i caldria analitzar quin cost ha generat a l’administració catalana perquè tot i que inicialment ha pogut crear un cert contingent recaptatori al final entre els expedients caducats i els que hauran estat resolts a la via judicial, no tinc clar que l’anàlisi estrictament econòmica sigui favorable a l’erari públic.

    Segon.- Hem d’aprendre a no tornar a caure en l’espontaneisme. L’absència d’una estructura forta en l’organització de les accions s’ha pagat cara en la fase repressiva. Només la gent de Catalunya diu prou ha gestionat els recursos administratius, a milers, dels sancionats a la campanya. La fase judicial no l’està coordinant ningú i tinc la impressió que hi ha molta gent que ha acabat tirada pel camí en tot aquest tema, assumint en la soledat el pagament de les sancions del Servei Català de Trànsit i això no hauria de ser així i no s’hauria de repetir.

    Tercer.- Les conseqüències del No vull pagar ens han de fer reflexionar sobre com entenem la desobediència civil i fins a quin punt estem disposades a assumir-ne les conseqüències. Hi ha hagut en aquest cas una actitud intermèdia de voler desobeir però només quan això era jurídicament sostenible i els no vull pagar s’han acabat amb la modificació legislativa d’ara fa un any. Suposo que té a veure amb allò de la legitimitat que ofereix actuar en el marc de la legalitat i argumentar que el que s’ha fet no era il·legal. Ara bé, crec que això demostra una clara feblesa en la posició de dur a terme accions veritablement de desobediència civil.

No estic pas demanant heroïnes i herois, simplement vull entendre que si la desobediència civil està organitzada pot donar resultats més clars, cobertures antirepressives més sòlides i fins i tot obtenir victòries legals sense necessitat de guanyar-les en els seus tribunals.

Benet Salellas, advocat, per a somforça.cat