La justícia i el dret a la defensa

Per Adrià Roger Goncé (Advocat)

Després de setmanes de debat sobre el cas del 4F, fa pocs dies que hem conegut una nova sentència, en aquest cas, per una de les detencions durant les protestes pel desallotjament de Can Vies. Aquest cas posa de nou sobre la taula si en el procediment penal es respecta el dret a la defensa dels imputats.

AbsolucióCdJ

La sentència condemna a en Quim a 3 anys 9 mesos i un dia de presó per un delicte d’atemptat als agents de l’autoritat amb ús d’instrument perillós (article 552.1 CP), concorrent l’agreujant de disfressa (22.2 CP).

El Magistrat basa la decisió en la declaració policial dels agents de paisà que van detenir al condemnat, que van manifestar que havia llençat una ampolla de vidre a un agent uniformat (antidisturbis), i que anava tapat amb una bufanda per no ser reconegut.
L’única prova de càrrec que ha portat a la condemna és aquest testimoni dels agents. No hi ha ampolla, no hi ha bufanda, no hi ha lesions… no hi ha cap dada objectiva que corrobori la versió policial.

No es va tenir en compte la versió del condemnat ni la de diversos testimonis, que diuen que aquest es trobava en una casa particular durant els fets, i que va ser detingut quan anava sol pel carrer.

La conclusió del Magistrat és que davant dels testimonis policials, no es planteja cap dubte sobre l’existència del delicte, ni sobre el mitjà utilitzat (instrument perillós), ni sobre la concurrència de l’agreujant (disfressa).

La pregunta que es planteja és: el condemnat ha pogut exercir el seu dret a la defensa?

En primer lloc, voldria aclarir que no és cert que els agents de l’autoritat tinguin presumpció de veracitat, no en l’àmbit penal. El seu testimoni val el mateix que el de qualsevol testimoni, però es valora la seva versió com a imparcial, considerant que no tenen cap interès en el procediment.

La versió de l’acusat en canvi, no és imparcial, ja que té el dret a mentir, mentre que els testimonis estan obligats a dir la veritat. Aquesta és la base de la condemna, la posició processal de cadascuna d’aquestes persones, que van donar versions diferents durant el procediment.

Com en tants altres casos, la conclusió és que qui té dret a mentir, sempre menteix, i qui està obligat a dir la veritat, compleix la seva obligació. Com pot ser que menteixi un policia que es juga el càrrec? Si a més té obligació de dir la veritat…

En el cas de la víctima del delicte, podríem dir que es troba en una situació intermèdia entre el testimoni i el suposat autor. Tot i que té la obligació de dir la veritat, és necessari que la declaració sigui corroborada per elements objectius (altres proves) i que no hi hagi contradiccions en la declaració, ha de ser coherent. Aquest plus es justifica pel fet que la víctima té un interès en que es produeixi una condemna, i per tant, no és un testimoni imparcial.

Amb aquesta mateixa lògica, el testimoni del policia en un delicte d’atemptat a l’autoritat, no s’hauria de considerar imparcial, hauria d’estar corroborat amb altres proves i ser coherent, sense contradiccions, per poder considerar-lo vàlid per condemnar algú per aquest delicte. Però no és així. El perjudicat en l’atemptat no és el policia, sinó “la garantia del bon funcionament de les funcions públiques”, i per tant, el seu testimoni es considera imparcial, doncs no té cap interès en el procediment.

Voldria ressaltar un altre punt que em sembla interessant, i que a vegades no es té en compte, i és que la policia només pot detenir una persona en cas que hagi comès un delicte (art. 492 LECrim).
En cas que no existeixi delicte, o que els fets es qualifiquin com a falta, la detenció és il•legal i per tant, qui comet el delicte és el propi policia.

Això és important alhora de valorar la versió que dóna la policia, doncs la detenció sempre ha d’estar justificada amb la comissió d’un delicte pel detingut, i per tant, la policia ha de defensar la culpabilitat del detingut en la seva versió. La policia és part en el procediment, com també ho és el fiscal.

Els tribunals haurien de tenir més cura a l’hora de valorar aquest tipus de testimonis i la seva imparcialitat, sobretot en delictes com el de desobediència o atemptat a l’autoritat, per no dotar d’impunitat a aquests agents, que poden justificar qualsevol tipus d’actuació abusiva al•legant l’existència d’aquest tipus de delictes.

Però això no acostuma a passar. Els tribunals normalment donen per bona la versió policial, doncs ni els jutges, ni les lleis que aquests apliquen, tampoc són imparcials.

No ens ha de semblar estrany que es condemni a una persona a 3 anys i 9 mesos de presó per llançar una ampolla a un mosso d’esquadra, ni que es consideri que aquesta ampolla llançada contra un agent amb escut, armadura i pistola, és un objecte perillós.

Ni tampoc ens ha de semblar estrany que hi hagi tants casos de maltractaments per part de la policia que hagin quedat impunes.

Malauradament, no estem parlant de casos aïllats. Cada dia, gent anònima és condemnada a penes de presó amb l’única prova del testimoni policial.

El nostre sistema legal està dissenyat per donar cobertura a un sistema econòmic concret i a una classe concreta. La presó està feta pels pobres, i qui envia la gent a la presó és la policia, que ha de gaudir d’una certa impunitat per poder fer bé la seva feina.

La duresa amb què es castiguen determinades conductes i la impunitat amb què es protegeixen altres conductes no és casual. Tampoc ho és el fet que la recent reforma del codi penal impliqui l’eliminació de les faltes, substituint-les per multes administratives. El procés administratiu és el que ofereix menys garanties en quant al dret a la defensa dels sancionats.

En el sistema capitalista existeix la justícia però és una justícia de classe. El dret a la defensa està limitat segons qui l’exerceixi.

No ens enganyem. Cal que canviem el sistema perquè la justícia canviï de bàndol.