Terror penal contra la dissidència política

Per Eduardo Cáliz (Advocat d’encausades Can Vies i membre de la CUP Barcelona)

Els motius pel descontentament social i increment de la desafecció (ja existent) entre ciutadania i regim del 78 són de gran transcendència i manifestos: greu crisi econòmica provocada pel sector bancari i l’especulació immobiliària, l’origen de la qual la majoria de la població n’ha estat aliena; conseqüències de la crisi en forma de retallades de drets socials (sanitat, educació…) i drets laborals dels quals els principals afectats són les classes populars; o nul•la repercussió de la crisi als seus causants. Aquest descontentament ha provocat un increment notable de les mobilitzacions socials d’ençà de l’inici de la crisi econòmica al 2008: marees, 15M, vagues generals, etc. La gran majoria amb una participació gens desdenyable. A més a més de l’increment numèric hem d’analitzar també el salt qualitatiu d’aquestes mobilitzacions, degut a la frustració amb els poders públics, realitzant-se amb una major contundència tant als Països Catalans (vagues generals, aturem el Parlament, Can Vies..) com a la resta de l’Estat espanyol (barri de Gamonal a Burgos o les marxes del 22M a Madrid entre tants altres). Aquest salt qualitatiu i quantitatiu ens va revelar la sensació d’un Estat incapaç de fer front a la crisi, sensació que s’ha multiplicat per la major repercussió mediàtica i social d’aquestes protestes que en èpoques anteriors a la crisi ni tan sols transcendia dels cercles més militants.

L’increment de la incidència dels moviments socials no només es demostra amb una major capacitat de convocatòria, sinó també amb la creixent aparició als grans mitjans de comunicació. D’aquesta manera, el passat 17 de gener l’emissió per la televisió pública del Principat de Catalunya del documental Ciutat Morta, va produir la millor penetració en els grans mitjans de comunicació d’un cas de corrupció policíaca als Països Catalans, afectant de manera notòria al poder judicial (a tall d’exemple la jutgessa afectada no va anar a treballar el dilluns següent a l’emissió del documental), a dos cossos policials (Guàrdia Urbana i Mossos d’Esquadra), a la Fiscalia, a l’establiment polític (PSC, ICV com a actors principals, i ERC, CiU i PP per mirar cap a una altra banda). Les consciències dels ciutadans van quedar certament tocades: -no fa falta anar als EUA per veure casos de muntatge policíac, aquí, al barri de la Ribera de la ciutat de Barcelona, la ciutat aparador que s’obre al turisme desmesurat amb aires de ciutat oberta i progressista, cinc joves foren condemnats a penes de presó per l’únic testimoni de tres agents de policia- aquest era el pensament generalitzat de la ciutadania el 18 de gener.

Aquesta emissió coincidia amb l’inici d’una marató de judicis a detinguts durant l’efecte Can Vies, que començava la setmana posterior a l’emissió del documental. Aquests judicis s’encaraven amb una percepció global de la necessitat de revisió del sistema judicial i policíac amb l’esperança que aquells fets no tornessin a succeir. Es respirava optimisme davant la multitud de casos relacionats amb la repressió a la protesta i els moviments socials.

Tanmateix, l’animal ferit sempre és més perillós, i com a animal ferit ha actuat tan la Generalitat de Catalunya com l’Estat espanyol mitjançant el poder judicial durant el març de 2015, començant per les 14 persones condemnades per l’efecte Can Vies (només 4 absolucions), entre elles quatre condemnes amb penes superiors a tres anys de presó, cosa que comporta el compliment de les mateixes; seguint per la revocació de la sentència absolutòria pels 8 joves d’Aturem el Parlament condemnats amb penes de 3 anys de presó. Tot plegat com a bestreta macabra de l’aprovació el 26 de març de la reforma del Codi Penal i la nova Ley Orgánica de Protección de la Seguridad Ciudadana, més coneguda com a Llei Mordassa, que per la limitació del dret de protesta ja ha fet pronunciar-se a diversos relators de l’ONU en contra de les normes abans esmentades.

El dret a la protesta, a dissentir, a expressar lliurement el dissens, la queixa o la crítica política, ha de considerar-se un dret especial en una democràcia no formal, atès que limitar la participació política de la ciutadania a unes eleccions cada quatre anys donaria ipso facto un poder absolut als governants, que no trobarien oposició ciutadana fins les properes eleccions. Així, les sentències per l’efecte Can Vies, la sentència d’Aturem el Parlament, la llei Mordassa i la reforma del Codi penal tenen en comú l’atac frontal a la dissidència política, la limitació del dret de protesta molt per sota dels nivells democràtics, la coacció i desmotivació de la ciutadania a l’assistència a actes d’oposició o crítica als governants. Poder judicial, legislatiu i executiu coincideixen de ple en la repressió a la protesta, demostrant una vegada més, que la separació de poders a l’Estat espanyol és una quimera, pura aparença en tant en quant de fer front a la dissidència política es tracta.

L’aportació del poder judicial a la limitació del dret a la protesta que es du a terme mitjançant les sentencies de l’efecte Can Vies i Aturem el Parlament es realitza des de dues perspectives diferents. Tots coneixem el dret a la presumpció d’innocència, però hem de ser conscients que en ben poques excepcions de les proves practicades en un procés penal se’n pot deduir veritat absoluta. Com a molt un seguit de probabilitats sobre una o altra versió, i si d’aquesta sèrie de probabilitats s’extreu un dubte raonable, en virtut del principi in dubio pro reo, ha de deduir-se una sentència absolutòria. En les sentències de l’efecte Can Vies podem trobar punts de coincidència: sacralització de la versió policíaca; absència de proves pericials que corroborin l’esmentada versió; existència de testimonis que contradiuen la versió policíaca; absència de valoració de la declaració de l’imputat. És manifest que sobre aquests premisses no es port tenir la certesa absoluta i posseir la plena convicció respecte a què la veracitat sobre els successos sigui una de les versions i no l’altra, per tant en un situació normal, dins d’un Estat democràtic això ha de conduir a sentències absolutòries: No ha estat així.

A la sentència d’Aturem el Parlament ens trobem amb condemnes a penes de tres anys de presó a vuit persones de les quals els únics fets provats són tacar una gavardina (el fet més greu) i caminar darrera d’un diputat cridant “no ens representa”, obstaculitzar el camí d’un diputat cridant consignes pròpies de la protesta, etc. Es condemna a vuit persones per l’existència d’una intimidació en base a fets aliens a l’acció dels condemnats, s’amplia el concepte de coautoria, no es condemna a qui realitza un acció punible en l’àmbit de la protesta (perquè no s’ha pogut identificar ningú), sinó que es condemna a qui participà de manera activa a la protesta. Per tant podem afirmar que allò important respecte als condemnats d’Aturem el Parlament no era el que van fer, sinó el que eren: manifestants contraris al règim del 78 i és per això que se’ls condemna, per plantar cada directament contra aquest règim i en cap cas per les accions concretes que van portar a terme.

L’aparença d’Estat democràtic fa que l’article 25 de la Constitució Espanyol s’indiqui que les penes privatives de llibertat hauran d’anar orientades a la resocialització o reeducació del penat, aparença que s’ensorra quan analitzem les sentències del passat mes de març: no es pot resocialitzar a una persona que no ha comès el fet pel qual ha estat condemnat (inexistència de proves en les condemnes de Can Vies) i tampoc es pot resocialitzar a qui ha realitzat un fet que dubtosament pugui ser reprovable (condemnes d’Aturem el Parlament).

L’Estat, la Generalitat, el sistema, el règim del 78… són perfectament conscients d’aquesta contradicció. Tot amb tot, i de manera deliberada, decideix executar aquest cruel pla d’atac als moviments socials i a la dissidència política encara que sigui a costa de la llibertat de persones innocents. Pla, en tant en quant la finalitat cercada és allò que la criminologia denomina prevenció general negativa: la norma penal genera un estat de coerció a la societat el temor del qual a l’execució mateixa impedeix que els individus la incompleixin, no importa el delinqüent i la seva resocialització, sinó que allò important és el temor generat i per generar l’esmentat temor es necessària l’efectivitat de compliment de la pena, d’aquí la desproporció entre les penes i els fets. Si bé això és greu, el més calent és a l’aigüera des del punt de vista de qualitat democràtica, perquè aquesta teoria de la prevenció general no s’aplica de la mateixa manera a tot tipus de delictes: corrupció política, delictes econòmics, frau fiscal, delictes ecològics , s’escapen sospitosament a aquesta formula de prevenció mitjançant la por. És un missatge directe i clar cap als moviments socials, la dissidència política i la contestació a la crisis al carrer. Una declaració de guerra d’aquells que ostenten el poder: no pensen combatre de la mateixa forma la corrupció, els excessos policíacs o el terrorisme econòmic portat a terme pels bancs, és per això que podem dir que per a les classes populars el mes de març ha estat un autèntic mes de terrorisme penal.

Certament ens trobem en una nova època en l’aplicació del dret penal als moviments socials, i no és menys cert que l’execució de les penes que comportin ingressos a presó, amb major o menor freqüència, pot generar una desmobilització ciutadana, aconseguint la finalitat prevista pels defensors de l’actual sistema econòmic i social. Es per tant un deure de les classes populars expandir la solidaritat cap a les persones que han patit repressió, el reconeixement dels mateixos com a presos polítics, atès que les condemnes no responen a un missatge cap als condemnats, sinó com un missatge polític cap a la societat amb una finalitat evident: la victòria del sistema econòmic vigent també al carrer i la neutralització d’aquells que són silenciats pels grans lobbys dels mitjans de comunicació de masses. La solidaritat amb les persones que pateixen repressió i el seu rescabalament públic és imprescindible per combatre el terrorisme penal i per enviar un missatge d’alçada, clar i rotund a qui mitjançant la por pretén acabar amb les protestes davant de la greu crisi econòmica i els conseqüències de la mateixa que pateixen les classes populars, un missatge també a la resta de la societat per tal que no s’acovardin i mantinguin viva la sana i democràtica flama de la contestació i la crítica política.