Un vídeo en mans dels Mossos pot evitar un ingrés a presó

És el cas de l’Albert Romero Sánchez. Detingut a les acaballes de la jornada de Vaga General del 29 de març del 2012. Acusat del llançament d’objectes contra els Mossos d’Esquadra. Condemnat amb una única prova: la declaració d’un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona.

Tres anys i un mes de presó esperen a l’Albert que desespera veient com les peticions formulades per la seva defensa i també pel Grup Parlamentari de la CUP al Departament d’Interior no són ateses. Ni tan sols respostes. Res. Espera i desespera.

La condemna per un sol testimoni que contradiu la versió de l’encausat és força habitual. Contrari a tota lògica (és la simple paraula d’un contra l’altre) i contrari a tot principi (s’és innocent fins que no es demostra el contrari; davant la manca de proves concloents cal estimar l’encausat com a innocent abans que cometre l’injust de considerar-lo culpable). Aquesta situació, remarquem que habitual, es dóna cada cop que la versió incriminatoria procedeix d’un agent policia. Una autoritat a qui la llei atorga l’anomenada presumpció de veracitat. Un “plus” de credibilitat que el fa victoriós de tota disputa amb un altre ciutadà, diguem-ne “normal”. Aquesta superioritat ve sent qüestionada des de fa anys per entitats com la nostra perquè la llista d’aberracions produïdes no para d’engrossir-se. I compartim la frustració de l’Albert que creia poder-se defensar simplement amb la seva franquesa exposant tranquil·lament què va fer aquell vespre d’una Vaga General.

Arribada la sentència però, es va quedar petrificat en veure que res del que havia exposat havia estat pres en consideració. Prevalia el que va dir l’agent de la Guàrdia Urbana. I a manca de cap altra aportació la sentència era clara i contundent: 3 anys i un mes de presó.

 

A la recerca de proves… i del vídeo dels Mossos

L’Albert ens va explicar, ja a principis de maig, quan el vàrem conèixer, que des del dia en què va rebre la sentència va començar a reaccionar. Empès per la necessitat de cercar proves que demostressin que no va llençar mai cap objecte a la policia també va haver de despertar de la ignorància benestant de qui no desconfia en el sistema. Amb nova advocada, la Laia Serra, inicia la recerca i acumulació de dades, testimonis i vídeos. Se n’adonen que els cos dels Mossos haurien d’haver aportat les seves gravacions del moment en què, segons l’agent de la Guàrdia Urbana, una pluja d’objectes queia sobre ells. Comproven que segons els relats policials no hi havia aldarulls en aquells moments en aquell punt. I sol·liciten al Departament d’Interior l’aportació de les imatges. Al mateix torn i via Som Força contacta amb la CUP que obren el front institucional per apel·lar al Conseller a donar resposta a aquestes demandes que, a dia d’avui, quasi quatre mesos més tard, encara no s’han dignat a resoldre.

L’Albert espera poder apel·lar contra la seva condemna amb l’obtenció d’aquestes noves proves. La definitiva de les quals serien els vídeos dels Mossos. Espera. Desespera.

El cas de l’Albert, amb el seu testimoni, ha estat recollit pels periodistes Jesús i Albert García al diari El País. Trencant un silenci sobre un nou capítol d’escàndol majúscul.

 

Quan tot el sistema se’t gira en contra. Tot s’esdevé difícil i impossible. Frustrant. Il·lògic. Incapacitant… Injust. L’Albert ha topat amb una realitat desconeguda malauradament per massa gent.

A l’entrevista amb El País assegura que no és una persona “polititzada”. Però òbviament s’equivoca. No li ha quedat altre remei que prendre consciència i prendre partit. El seu cas se suma a la lluita per abolir els privilegis de la presumpció de veracitat i contra l’obscurantisme policial.

Som Força
26 d’agost de 2016